El 9 Nou parla de la presentació a Sant Celoni

Article aparegut a El 9 Nou del 25 de maig del 2012

L'historiador bredenc Andreu Pujol s'endinsa en la vida de Mn. Ribot

El bredenc presenta a Sant Celoni el llibre 

"Podran Arranar, però no desarrelar. Vida de Mn Pere Ribot",

 en un acte organitzat per Òmnium Cultural del Baix Montseny

Glòria Montasell, Andreu Pujol i Ramon Verdaguer Foto: Jordi Purtí

Andreu Pujol, ha presentat a la Sala petita del Teatre Municipal Ateneu de Sant Celoni el llibre "Podran arranar, però no desarrelar. Vida de Mn. Pere Ribot", en un acte organitzat per Òmnium Cultural del Baix Montseny i la llibreria Alguer 7 i la col·laboració de Glòria Montasell i Ramon Verdaguer.

Pujol (Breda, 1986), que és historiador i historiador de l’art, ha fet una biografia del sacerdot Mn. Pere Ribot, rector de la parròquia de Riells de Montseny entre el 1941 i el 1996, que ha estat editada per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i prologada per Quim Torra i Martí Boada.

El llibre, escrit en primera persona tal com si fos el mateix Mn. Ribot que ens expliqués la seva pròpia vida, recull les diverses facetes del sacerdot. Com a poeta tingué un paper molt important en la renovació de la poesia religiosa catalana, un mèrit que li va ser reconegut per literats com Salvador Espriu, Josep Maria de Sagarra i Josep Pla. Una altra de les vessants que remarca el llibre és el paper de Mn. Ribot com a activista cultural catalanista i com Riells de Montseny es va convertir en una mena de centre de peregrinació, de recer espiritual, per a tots aquells que volien fugir de l’asfixiant règim franquista. També es posa èmfasi en la seva qualitat de defensor de l’entorn natural del Montseny i en les innovacions litúrgiques que introduí com a sacerdot, com ara dir missa de cara al públic i en català.

Aquest és el segon llibre d’Andreu Pujol, havent participat en la realització d’ Homenatge a Salvador Riera juntament amb la historiadora de l’art Glòria Bosch , que va publicar l’Associació de Veïns Vilatans de Breda el passat mes de gener amb motiu de l’homenatge que es va retre al galerista bredenc.

Article aparegut a BaixMontseny.info

La Mare de Déu dels Desemparats de València

Una visita fugaç, plantejada sense més transcendència, pot portar sorpreses. El segon cap de setmana de maig a València es celebra la festivitat de la Mare de Déu dels Desemparats, patrona de la ciutat, i amb això no hi comptàvem. Per això el dissabte, tot just aposentar-nos a la plaça de l’Ajuntament, on hi teníem l’hotel, ens vam trobar amb el parament d’una mascletà preparada per esclatar l’endemà mateix. Els explosius estaven protegits per molts agents de policia i, fins i tot, per un helicòpter que sobrevolava zona. I és que resulta que l’espectacle pirotècnic té lloc cada any al riu Túria però la senyora Rita, de cèlebres bosses Louis Vuitton, va tenir la pensada de canviar l’emplaçament d’un dia per l’altre, al·legant unes suposades obres al lloc habitual i agafant amb els pixats al ventre als senyors de la Pirotècnia Martí, però sobretot als indignats que pretenien reprendre la plaça per celebrar l’aniversari de l’esclat de la seva protesta i que eren el veritable motiu per a aquesta maniobra d’última hora. Aquesta estratègia poc elegant de l’alcaldessa va acabar amb algunes tanques per terra i amb la mascletà desmuntada. El fet que l’endemà pogués cremar sense dificultats també indica que no calia tanta antelació per tallar la plaça en cas que els suposats problemes a la zona del Túria fossin reals. En fi.

Aquella mateixa nit, la del dissabte, a la plaça de la Mare de Déu començava tot un espectacle de devoció mariana. Els balcons anaven plens de domassos i s’havia instal·lat un escenari amb un gran tapís al·legòric del poble valencià i la seva relació amb la Geperudeta. Amb la matinada van aparèixer els dansaires amb vestits tradicionals que s’havien de passar hores donant voltes a la font, que és una al·legoria del Túria i les seves sèquies, a ritme de tabals i dolçaines estant-s’hi ben bé fins a les cinc de la matinada. Aleshores és quan es retira el teló que cobreix la imatge i aquesta queda exposada als versos i floretes dels valencians. M’expliquen que aquests versos, malgrat el devot pugui ser castellanoparlant, es fan sempre en llengua vernacla. I aleshores penso en aquella frase de Joan Fuster, que parlant de la llengua dels valencians va dir “ens la volen acorralar al reducte folklòric”. Segurament sigui això, encara que m’agradaria més pensar amb ingenuïtat que es tracta de la llengua de fer les coses importants: no se m’ocorren gaires situacions més transcendents que parlar de tu a tu amb la Mare de Déu.

La festa grossa començava el diumenge a dos quarts d’onze del matí amb el trasllat de la Mare de Déu de la seva basílica a la catedral. En un balcó de la plaça, en posició privilegiada, hi ha la plana major de la política valenciana, des del president de la Generalitat a l’alcaldessa de València. Ja ens havia presagiat la seva presència una corrua de cotxes oficials aparcats a la plaça de la reina. Onegen moltes banderes de la ciutat, alguna amb les sigles G.A.V. impreses. Es tracta d’una ensenya del Grup d’Acció Valencianista, entitat “blavera” tronada que va tenir el seu moment àlgid amb la famosa batalla de valència i que ara sembla que havent acomplert la seva missió divisòria i espanyolitzadora fa els seus últims cops de cua. I la missió està ben complerta perquè avui s’ha hagut de fer la trobada d’Escoles en Valencià sense el permís de l’Ajuntament, un permís que s’havia demanat a inicis d’aquest curs i que encara esperen.

La Geperudeta, immòbil, entoma els càntics que li diuen “Valencians tots a una veu: visca la Mare de Déu!”, fins que la comencen a portar a pes. El trajecte és una pluja constant de pètals de rosa i els fidels van bojos per poder tocar amb la mà les robes de la imatge i és per això que un trajecte d’uns dos-cents metres s’allarga una bona estona fins que se l’entra a la catedral d’esquenes, per donar en tot moment la cara al poble com a patrona de la ciutat que és. Aleshores, quan la Geperudeta arriba a l’altar de la catedral, és quan els nens són passats com paquets de mà en mà perquè puguin arribar a tocar el mantell daurat. És curiosa la veneració de les imatges religioses, obviant la seva funció de representació i considerant-les com a portadores d’unes determinades propietats. De fet això ha estat motiu de moltes trifulgues al llarg de la història però ara i aquí sembla que ja no hi ha res a fer. La civilització occidental és la civilització de la imatge i el cristianisme, d’arrel semítica, s’hi va haver d’adaptar per propagar-se i això va acabar derivant en devocions més aviat pròpies del paganisme.

Han esclatat de nou els aplaudiments i hi ha tot tipus de peticions a Maria. Un noi, visiblement afectat, inicia un discurs que no sentim massa bé però que demana que tingui cura dels valencians, que es troben desemparats, i que faci que es torni a parlar la llengua dels seus avis. La qüestió és de quina llengua parlava aquest noi. Si es tracta d’un “blaver” potser hauria de tenir en compte que la dicotomia no anava entre el català i el valencià sinó entre el valencià i el castellà i que aquest darrer va guanyant per golejada mentre ell es dedica a lamentar-se i a no avaluar quina part de culpa en té. Si no és el cas, si aquest noi no és un “blaver”, cal felicitar-lo, perquè el valencianisme es va deixar escapar l’espai d’aquestes tradicions valencianes titllant-les de carques i reaccionàries amb una manca de sensibilitat que el feia creure poder prescindir de les manifestacions del caràcter d’un poble. Qui sap què volia dir aquest noi.

Article publicat a El Matí Digital

L'Actualitat del Baix Montseny: premsa de proximitat

Ahir al migdia, tot mirant el telenotícies comarques, m’assabento de l’aparició d’un nou setmanari comarcal que es diu set30maresme i que el seu nom ja indica a quina comarca es circumscriu. El Matí hi té representació ja que el nostre director, en Joan Safont, hi ha dit de les seves en un article explicant la seva experiència de fill de comarques a la capital catalana. Malauradament el que hi guanya la premsa de proximitat per una banda ho perd per l’altra. El mateix dia a la tarda m’assabento del tancament de L’Actualitat del Baix Montseny, un setmanari aparegut l’any 2006, que ha hagut de morir a causa de les retallades i la crisi econòmica.

            Aquest ha estat el projecte personal de la Laia Castells i en Josep Lluís Eras que, amb l’ajuda de la Marta Rubio, han fet un servei que ha fet mai podrà ser pagat pels montsenyencs. El nostre és un cas especial: quan Pau Vila va emprendre l’àrdua tasca de dividir Catalunya en comarques ens va deixar en un cul-de-sac. Dividits entre el Vallès Oriental i La Selva, els habitants del Baix Montseny, units per l’androna natural entre el Montnegre i el Montseny i amb la Via Augusta com a carrer Major, es van trobar amb la capitalitat de Granollers i Santa Coloma.

            Dit així pot semblar una qüestió de poca importància. Només es tractaria d’un tema de línies sobre el mapa, però no és només això. Ara mateix, a dia d’avui, ens suposa problemes de consideració tenint en compte que estem situats a la perifèria de les nostres respectives comarques oficials. Un dels absurds és que havent-hi hospital a Sant Celoni un bredenc o un riellenc serà enviat abans a Santa Coloma o Girona i una patrulla dels Mossos d’Esquadra que vingui de Santa Coloma tindrà un quart d’hora més de trajecte per arribar a lloc que no pas la que surti de Sant Celoni.

            Hi ha altres motius, més enllà dels serveis, per voler la comarca del Baix Montseny. El nostre entorn és un bé de Déu que no ens l’acabarem pas i la nostra existència discorre amb l’omnipresència del Montseny sobirà. Sovint és com la relació d’un creient amb la divinitat. Anem atrafegats i aqueferats com formiguetes i ell, amb la seva magnificència, ens observa. De tant en tant, quan es fa fosc o en una tarda calmada, li prestem atenció com aquell qui resa al vespre després d’un dia frenètic. Estem contents del nostre patrimoni natural i som conscients que, unint-lo al nostre patrimoni cultural, la nostra serà la comarca més envejada de Catalunya.

            Tot això ho saben els nostres polítics locals i per això s’han fet diverses trobades de càrrecs electes dels nostres municipis amb la voluntat d’establir les bases per a la creació de la comarca del Baix Montseny. Tot i les bones intencions, difícilment una iniciativa pot prosperar si no hi ha un activisme tenaç al darrere i una mostra d’aquest activisme comarcal ha estat el de L’Actualitat del Baix Montseny.

            L’Actualitat ha estat l’àgora on s’han discutit els temes de la comarca i on hem pres consciència de les nostres problemàtiques i virtuts. Gràcies al setmanari els d’Arbúcies han pogut saber què passava a Cardedeu i els de Vilamajor què es discutia a Hostalric sense haver de desplaçar-se, els uns a comprar El 9 Nou i els altres el Diari de Girona. Alhora, els pobles de la comarca tenien un espai on sabien que cada dissabte hi tindrien informació de la seva localitat, quelcom que no passa, ni de bon tros, en els diaris que abracen tota la demarcació provincial.

            I ara, malgrat tot, seguirem trobant-nos a les nostres festes majors o al cinema de Sant Celoni. Ben mirat, potser així tindrem un pretext per a xerrar més sovint i extensament perquè ens haurem de preguntar què està passant a les respectives localitats. No per això deixa de ser una llàstima. 

Article publicat a El Matí Digital

Mn. Cinto al Baix Montseny

Un dels responsables de la mitificació del Montseny com a emblema de Catalunya és, sens dubte, Mn. Cinto Verdaguer, que era originari de Folgueroles i, per tant, es mirava el Montseny des de la banda oposada a la nostra. Per repassar aquesta relació del sacerdot poeta amb la nostra muntanya és molt interessant llegir l’article que va publicar el professor de la Universitat de Vic Llorenç Soldevila i Balart al número 17 dels Quaderns de la Selva corresponent a l’any 2005.

            En aquest article Soldevila  recull que la primera relació de Mn. Cinto amb el Montseny va ser al voltant del 1863, l’ermita del terme de Viladrau emplaçada sobre una penya rocosa, d’aparença romàntica. Soldevila considera que és possible que aquesta visita coincidís amb l’aplec de Sant Segimon.

            Però el que fou pròpiament la primera ascensió no va tenir lloc fins els dies 2 i 3 de setembre del 1899. Sembla ser que hi tingué un paper important l’escriptor de Sant Hilari Sacalm Antoni Busquets i Punset, que col·laborava amb el setmanari dirigit per Verdaguer, La Creu del Montseny i que després col·laborà amb un altre setmanari, Joventut, la revista més important del modernisme català i de conviccions catalanistes. Aquesta ascensió de Verdaguer va començar al Baix Montseny. Arribà a Hostalric el 31 d’agost i tot seguit enfilà el camí cap a Sant Hilari Sacalm on s’aposentà a l’Hotel d’Espanya. Durant aquesta estada a Sant Hilari es va reunir amb el bisbe Morgades a Torre de Sant Miquel – Villavechia i també va visitar la Font Vella. El dia 2 de setembre va emprendre de nou el camí dirigint-se a Viladrau on s’havia de reunir amb tota la redacció de La Creu del Montseny i tot seguit enfilar-se muntanya amunt, fent parada a Sant Segimon per dormir. El Matagalls el coronaren l’endemà.

            La segona ascensió de Mn. Cinto va ser entre els dies 17 i 21 d’agost del 1901 per celebrar l’aparició del llibre verdaguerià Aires del Montseny. Aquesta vegada Verdaguer arribà a Sant Celoni amb un tren procedent de l’Estació de França. Allà va ser rebut per l’apotecari del poble que li va explicar la llegenda d’en Soler de Vilardell. Quan arribaren la resta dels seus acompanyants enfilaren el camí cap a Santa Fe generant una gran expectació entre els celonins que veien passar una corrua de forasters enfilats sobre matxos. La primera nit la van passar a Santa Fe per seguir fent camí passant per Sant Marçal per enfilar el Matagalls i descendir a Viladrau, on van passar la nit a l’Hotel Bofill. I aquí s’acaba el pas de Mn. Cinto pel Montseny perquè el dia 19 els excursionistes ja se n’anaren cap a Espinelves per anar a parar a Vic.

Article que havia de sortir publicat a L'Actualitat del Baix Montseny 

El Pont de les Desgràcies

Al número 17 dels Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, corresponents a l’any 1964, hi havia un article signat conjuntament per l’historiador bredenc Jaume Coll i Castanyer i el botànic hostalriquenc Santiago Llensa i de Gelcen. El primer escriuria, set anys després, el llibre Breda històrica i actual, un recull molt exhaustiu de dades històriques sobre Breda, així com també publicà un estudi sobre el Castell de Montsoriu. El segon, Llensa, va ser president dels Amics dels Jardins de Barcelona, i aleshores ja havia publicat Inventario razonado de la flora de Hostalrich y su comarca (1945), Historia de las medidas agrarias de la antigüedad y estudio particular de aquellas cuyo uso es tradicional en Cataluña (1952) i Consideracions sobre la flora i la vegetació dels encontorns d’Igualada (1955). L’article esmentat i que treballaren els dos junts es titulà, de manera grandiloqüent, Recuerdo de la gran catastrófe ferroviaria ocurrida entre Hostalrich y Breda (7 de octubre de 1863).

            Com a introducció del tema van parlar de les inundacions que havien tingut lloc a Catalunya, de manera catastròfica, un parell d’anys abans, el setembre del 1962 i que s’havien endut per davant desenes de persones. Uns fets similars s’havien produït el 7 d’octubre del 1863, amb un fort temporal amb una major intensitat al vessant montsenyenc de la plana de Vic. Al Baix Montseny, per exemple, els va tocar el rebre a deu cases de Llinars que van quedar destruïdes per la fúria de l’aigua.

            La Tordera va ser un dels rius que es va desbordar en aquell temporal del segle XIX. A la zona del Pont del Torrent de Can Abert, el vespre d’aquell 7 d’octubre, fou on es produïren els incidents. Aquest pont era inicialment, quan es va construir la línia ferroviària, de fusta i feia uns cinc metres d’allargada així com uns altres cinc d’alçada i una riuada se l’endugué l’any 1861, sense produir víctimes, per la qual cosa es va decidir reforçar-lo, però els fets demostrarien que de manera insuficient.

            Segons expliquen Coll i Llensa aquell 7 d’octubre del 1863 sortí el tren número 24 des de Girona amb un total de deu vagons. Després de passar Hostalric i el pont de la Riera d’Arbúcies, el guarda de la caseta féu una senyal de precaució per les fortes pluges i el tren s’aturà. El maquinista i el vigilant van conversar. El primer va preguntar per l’estat del pont de Can Abert i el guarda va contestar que l’havia vist abans d’incorporar-se al seu lloc de treball i que estava en bon estat, així que el maquinista va decidir emprendre el camí. Però justament en el moment en què el tren va posar-se sobre el pont de fusta, un dels pilars va cedir a la força de l’aigua i amb ell va caure la resta del pont, emportant-se la locomotora i vuit dels vagons.

            Amb aquests fets van morir 19 dels viatgers i molts d’ells van quedar ferits. Segons indiquen les cròniques de l’època, tan bon punt va arribar la notícia de la desgràcia a Hostalric i a les masies, els vilatans van anar a ajudar als pobres dissortats i se’ls van endur cap a l’hospital del poble així com els van repartir entre les diferents cases per passar la nit. Quan es va reconstruir el pont ja es va fer amb una ferma estructura metàl·lica en comptes de la precària construcció de fusta. Això ja no li trauria, però, el sobrenom de “El Pont de les Desgràcies”.

Article publicat a L'Actualitat del Baix Montseny 

Record doble de Riells (per Joan Domènech a El Punt Avui)

A Riells del Montseny –si ho voleu més fidel al nom del municipi, Riells i Viabrea– tinc el record d'haver-hi anat per primera vegada fa una pila d'anys, a l'acabament d'una festa de la revista Recull de Blanes, quan algú em va demanar de tornar a casa seva el poeta Mn. Pere Ribot. Allò era descobrir un altre món amagat més enllà del corredor de la Selva. Diuen que Mn. Pere Ribot, quan hi va ser destinat, a mesura que anava pujant cap a l'església parroquial de Sant Martí, comparant-ho amb les sensacions musicals, anava exclamant: “Això és Bach.” Més amunt, ja deia: “Això és Mozart.” I, finalment, en arribar a la seva nova llar, va xiuxiuejar: “Això és Beethoven.” Allà va viure-hi des de 1941 fins a 1997. Es va convertir en un resistent de referència, fidel al país com pocs. Vaig tenir-hi molts més contactes, entre altres coses perquè l'alcalde Josep Ferrer i Ferrés i el seu segon, en Josep Montsant, de l'hostal Bell-lloc, dos bons deixebles de Mn. Pere, em convidaven a tots els actes culturals que feien i jo hi corresponia tant com podia. He reviscut aquest i molts altres records amb la lectura del llibre Podran arranar, però no desarrelar, subtitulat Vida de mossèn Pere Ribot i Sunyer, que ha sortit fa poc, obra d'Andreu Pujol Mas. Curiosament, he hagut de tornar a Riells fa poc, a un indret que desconeixia i que també he trobat molt bell, l'església de Sant Llop. Hi han tingut lloc les exèquies de l'exalcalde Josep Ferrer. Ferrer era una persona sempre atenta, cordial, seriosa, una bona persona, com va subratllar molt emocionat, en un parlament final davant la nombrosa gent que s'aplegava al voltant de l'ermita, l'incansable Josep Montsant. Quan, dies després, he vist a la premsa unes crítiques a la gestió administrativa d'aquella època, desencertades, sobretot, pel moment, no he pogut més que reflexionar sobre la problemàtica dels petits municipis, de la manca de funcionaris, de recursos, de possibilitats. Molts alcaldes de llocs així potser van poder cometre errors per trepitjar terrenys que no eren pròpiament els seus, però posaria les mans al foc que ho van fer sempre amb honradesa i bona fe. L'alcalde Ferrer, per a mi, era d'aquests. I trenco una llança al seu favor.

Article publicat per Joan Domènech a El Punt Avui